Els “efectes secundaris” de l’anorèxia

Descobrint pessics de mi

Fa molts anys que sento a parlar de l’anorèxia. És una malaltia que sempre havia sentit molt llunyana, ja que amb el que gaudeixo menjant, tot i de ser de mena poruga mai he sentit l’amenaça d’haver-m’hi d’enfrontar; si més no, en primera persona. De fet fins i tot fa anys hi havia fet broma -ja sé que no és gaire ètic- dient que si mai tenia un trastorn alimentari seria bulímia, ja que no em veia pas capaç de deixar mai de menjar per iniciativa pròpia.

Aquest estiu ha fet dos anys que la filla gran del meu company, que és a punt de fer divuit anys, arrossega aquesta malaltia. I he descobert un munt de coses que desconeixia. Sobretot m’he adonat que el no menjar és només l'”excusa” de la malaltia, per dir-ho d’alguna manera. Que el que pateix la pròpia persona malalta i també la seva família…

Ver la entrada original 1.031 palabras más

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s